Nit de Tots Sants al cementiri

Una nit gelada del 31 d'octubre, bufava un fort vent, la poca llum que hi havia era la de la lluna en mig dels nuvols i les quatre bombetes del cementiri.
Entre les tombes es veient llumetes enceses que no s'apagaven a pesar del fort vent i gent dançant balls de segles passats, altres balls dels anys 50, altres els més joves balls més recents, però sense sentir-se cap tipus de música, el silenci era absolut i sols el soroll del vent i els arbres i alguna cosa que es movia trencaven la pau del lloc sagrat.
No tenien cap apariencia extranya, semblaven reals a no ser per els vestits antics que alguns portaven, altres vestits més moderns, vist a distancia tot semblava diguem-ne real, pero a mida que t'anaves acostant veies els detalls, alguns conservaven part de la carn seca, altres sols els osos, els que devien ser més recents eren els més sencens, però tots ballaven amb joia com
si no haguessin tingut mai cap mal de cap.
Ni havien de totes les edats els de mitjana edat ballaven, els mes grans asseguts amb les criatures a les tombes, alguns inclús fumaven, algú que l'hi devien deixar el paquet pel viatge final.
Algúns que ja estaven cansats es dirigien a les seves tombes i desapareixien per anar a continuar amb el repós etern.
Aixi va continuar un parell de llargues hores, mica a mica, cada un d'ells es van anar posant als seus respectius llocs, inclus alguns coneguts es van despedir, després el cementiri va quedar buit, les llumetes van desapareixer i la foscos quasi va quedar absoluta. A la seva manera ells, els morts, també celebren la castanyada.
Després d'aquesta experiencia, de fet no tant desagradable, ara es el moment, d'anar a fer, estimat/da lector/a una bona castanyada amb panellets, castanyes, moniatos i moscatell.

L'Anada i la tornada

En Joan era un apassionat a tot allò que portés rodes i gasolina, motos, cotxes, etc.
Ho havia provat tot, havia tingut algún ensurt però fins llavors res greu.
Ja tenia una certa edat i per tant una experiencia però aquella nit quelcom va fallar, i el fatidic accident va arrivar, la gravetat de les ferides va fer que just el poguessin estabilitzar a peu de carretera i de seguida al hospital i al quirofan.
Tot va ser molt ràpit, pot-ser massa, i d'aqui que les coses no anessin bé, als pocs minuts de començar
l'intervenció el Joan ja no hi era, s'els hi havia escapat.
En aquells moments en Joan va obrir els ulls i es va veure a la taula del quirofan, rodejat de metges i infermeres, que intentaven a tots cops retornar-lo a la vida, també veia a la seva familia a la sala d'espera, angoixada i demanant-se el perqué els hi havia tocat a ells i sobre tot a en Joan amb l'experiencia que tenia.
Va veure passar la seva vida com llampecs, una llum profunda el cridava desde el fons d'un tunel negre i
al fina l'espera un home al que no podia veure la cara sentat darrera una gran taula en la que ell sols arrivaba
a la meitat, l'home l'hi parlava, en Joan no el sentia però l'entenia.
Al cap d'una estona tot va desapareixer de nou, i el Joan va sentir una veu que l'hi deia Joan despertat, despertat, i uns cops a les galtes, era una infermera de reanimació de la UCI que un cop passada l'operació l'intentava despertar.
Els metges s'en feien creus de passar a ser mort i amb unes lessións molt greus va passar a ser viu amb unes lessións menys greus i que amb una mica de temps i sort ni deixarán rastre.
Avui en Joan já retirat del món del motor dona gràcies a Déu per haver-li donar la segona oportunitat de tornar a neixer aquell més de juny de 1989

Criticar

La majoria de la gent quant va pel carrer avui dia no es fixa del qui passa pel costat, avans passejar sense criticar no era passejar.
Ja es sortia de casa amb aquesta idea la de criticar i opinar sobre tota persona que es poses per davant. Aquesta moda es va extendre molt a principis de segle XX, els diumenges al sortir de missa el "papás" amb la o les nenes i el o els nens aprofitaven per lluir les millors gales donant un tomb per la rambla o la plaça major del poble.
Alguns prenien un vermuth amb sifó i olives mentres veient passar als altres als que mentres anaven saluden anaven criticant, mira la filla dels Srs. Ferriols sembla que el nuvi la deixat diuen les males llengües, clar com que era militar i sense graduació no feia per la familia, has vist els Srs. Fornells tant que aparenteni diu que la fabrica la tindran de tancar perque no poden fer front als deutes i mira que tenen uns bons cotxes, i aixi desde finals de missa de dotze fins a l'hora de dinar que solia ser les dues i mitja on hi havia desfilada general i quedava tot desert, aqui les critiques allavors passaven a termes més intims i segurament més altes de tó.

Les fulles seques

L'home caminava pel cami de les fulles mortes, fulles caigudes dels plataners que hi havia al llarg del camí que conduia a la mansió d'aquella gent extranya que no sortien mai de casa i que ningú, ni els del cens de l'ajuntament, sabien quants eren.
Tenien criats de sobres per fer-los fer els encarrecs i diuen que feia més de 100 anys que ningú havia entrat en aquella casa.
Ho eren inmortals o es procreaven mitjançants els criats i criades perque una familia no pot aguantar 100 anys sense casaments, neixaments, diuen que les defuncións que tenien les enterraven a un petit cementeri que tenien just al costat de la capella, tenien un capellá que havien portat feia molts anys des del pais basc i que feia vida monacal amb ells, mai cap metge ni mestre havia entrat a la casa ni en temps de la guerra civil cap dels dos bándols si va acostar, disposaven de tot, diners per fer les compres dels aliments, portar a fer les repacións necessaries, en fí tot el necessari.
L'home arrivaba a uns centenars de metres de la casa i giraba cua quant l'aire feia olor al segle XIX per tornar cap a casa seve on tenia les comoditats del segle XXI.
La resta un misteri que pot-ser algún dia es sabrá.......

El mirall acompanyant

                   
                  Avui al mati m'ha passat quelcom extrany, m'he llevat he anat al bany m'he mirat al mirall i he sortit cap a la cuina amb una sensació rara, tot de cop m'he adonat de que el mirall el portava com posat, no fisicament ja que els altres no m'el veiem pero si com si fos invisible encara que jo el podia veureu tot que a la vegada mi podia veure reflectit, no em molestava per la visió normal, era com porta ulleres bi-focals, i aixi durant tot el dia, girava el cap a la dreta el mirall a la dreta, girava a l'esquerra el mirall a l'esquerra, la sensació al anant passant les hores s'ha normalitzat i inclús us diré una frivolitat, l'he fet servir per arreglar-me els cabells, el fotut ha sigut quant s'ha posat a ploure que s'omplia de gotes i el tenia d'anar netejant amb la má per veure clar i la gent aqui si m'han prés per sonat, sort que tenia el cotxe a la vora, l'he netejat amb un mocador de paper i cap a casa, al arrivar al vesprés he tornar al bany i tot sol s'ha tornar al seu lloc. Puc dir que avui he passat el dia acompanyat d'un mirall !!!!

L'Home sense cap

               

    Surto de casa al mati com cada dia, demano l'ascensor pel boto, espero cinc o deu segons i arriva, s'obre, pujo i marco el -1 que es el garatge, tot i de cop a través del mirall veig un home sense cap, ben arreglat, amb vestit blau marí, camisa blanca i corbata blau cel, pero sense cap, em saluda amb un bon dia i jo l'hi contesto amb el mateix, arrivem a la planta del parking i per educació el deixo sortir avans i em diu: No tú primer jo es que soc irreal, soc fruit de la teva ment, em dirigeixo cap al cotxe i puja al meu costat, surto del parking i em dirigeixo cap al despatx sense dir res ni un ni l'altre, però al arrivar al primer semafor, no em puc estar de demanar-li que fá al meu costat, i ell em respont al estil gallec amb una pregunta digue'm-ho tú que faig al teu costat ?, a les hores ha començat la discussió , jo no t'he demanat de que vinguessis amb mí, ni tant sols se qui ets, es clar com que vas sense identificar no sé ni qui ets!!, doncs jo tampoc tinc cap ganes de passejar-me amb un tarat com tú que em crida i m'insulta, em diu ell, a la fí i al cap es el teu subconscient el que m'ha fet apreixer, si penses que no hi soc pot-ser desapareixerer. Llavors es quant he parat el cotxe, he tancat els ulls un parell de minuts, he pensat en que no estava boig i al obrir els ulls de nou havia desaparegut.

COMPANYS,Lider d'ERC

Un 14 de Març de 1937, a la plaça Monumental de Barcelona es celebrava el dia de Madrid, un dels principal oradors va dir una frase: "Madrileños ! Cataluña Os Ama."

Aquest orador no era altre que el lider d'Esquerra Republicana de Catalanya i President de la Generalitat, Lluis Companys i Jover i a España hi havia la Segona República amb Manuel Azaña al front i que anys avans ja havia tingut d'abordar el problema catalá i que va reconeixer que: "de darse la voluntad por parte de Cataluña de separarse de España, habría que permitirlo."

Que hagués passat si Franco el 1939 no hagués guanyat la guerra, faria una mica més de 80 anys que Catalunya seria independent ? No ho sabrem mai.

Una última data tant Companys com Azaña van morir l'any 1940, l'un a Barcelona, afusellat i l'altre a Montauban, (França) després d'una llarga malaltia.

Com camvien les coses a mida que pasen els anys.

Dissabte de Mercat a Balaguer

Avui es dissapte i com es costum desde fá 801 anys es mercat a Balaguer, suposo que deu haver canviat molt en tots aquest anys, en certa manera m'agradaria haver-lo vist encara que hagues sigut per un foradet l'any 1211, els anys de la guerra amb escases mercaderies i molt estraperlo i sobre tot els anys en que la plaça Mercadal era el centra neuralgic de Balaguer, on tota la plaça  era ocupada per comerços, fondes etc. es a dir tenia vida diaria.

Doncs bé centrem-nos una mica en avui, com cada setmana solem trovar el mateix, els habituals i que son de Balaguer i comarca i el foranis i espontanis que venen quant troven lloc per que algú no assisteix.

Hi podem trovar una mica de tot, fruites i verdures de km0, com els hi agrada dir als de cal Baldomá, bacallá i embotits dels pallars, oli i herbes, galetes i gordmandaries, sabates i calçats, roba, roba interior, cortines, teles, bisuteria, bolsos i accessoris, menjars cuinats i un sense fi de coses. Aixo sí, els que patiu dels nervis o us molestin els sorolls no es un lloc massa adequat, els crits de les venedores habitualment per atreure la clientela ensordeixen amb el seu repetitu "a euro nenas a euro", també es pot asseuré un a fer un vermutet a un dels mots bars que es el que queda a la plaça, pot-ser el més antic es Cal Pepito amb una cámara figorifica per admirar, també hi ha el Niu-Cup, La Muralla, El Catalunya, El Centric i segur que m'en descuido algún tots ells sota els porxos on també trobem alguns comerços, bancs, l'ajuntament i una de les farmácies, en el carrers adjacents tenim també el carrer major on també hi a una bona representació de comerç local i del que en podem dels nous arrivats, aquest carrer desemboca a la Plaça del Pou.

Per sota del carrer Major i tenim el carrer d'Avall, porxat per un canto i on poden gaudir de varis comerços, la llastima es que molts de tancats en la part mitja-baixa, pot-ser l'ajuntament tindria de fer quelcom per revitalitzar la zona, aqui podem fer un magnific café amb unes pastetes en unes de les torrefactores de la vila tot prenent la fesqueta sota el porxos a cafés Delsams, i aprofitar de la seva botiga de delicatessen que tenen junt enfront per comprar café recent molgut i alguna altra coseta.

Doncs aixo es el que dona més o menys els mercat de Balaguer, lloc de trovada de molts Balaguerins i gent de la comarca del dissapte al mati, un dels dies on s'hi veu malauradament més moviment a part dels que hi ha alguna festa.

Una de les coses que més revitalitzaria Balaguer seria una reactivacio tant dels carrers tocants a la plaça Mercadal com la mateixa plaça, ara dona la sensació d'una plaça on serveix per aparcar i per poc més, no pots portar la canalla a pendre el sol, els bancs están sempre ocupats per els sense feina, la plaça no té cap equipament, si vols anar a llegir el diari tens de tirar de taula de bar amb preu de consumissió inclós. Pot-ser que reflexionem entre t@ts i mire'm de trovar una sol.lució primer a la plaça i segon als que l'ocupen, amt tot el dret del món, tot el dia.

L'Anec de Balaguer

Per als que no sou de Balaguer us explicaré que el riu Segre al seu pas pel mig de la ciutat agafa una amplada considerable amb unes voreres amples on s'hi fan tot tipus d'activitats i on s'hi pot passejar tranquilament i on hi ha una colonia bastant nombrosa d'oques i anecs, bé doncs feta l'ntroducció us explicaré el que em va passar fá un parell de dies. Anava per una de les boreres del riu passejant o millor dit deambulant com sempre, a un parell de metres pel mig del riu una anec anava a la meva alçada amunt i avall lo que em va cridar l'atenció, normalment naden lliurement peró no fan cap tipus de manera de seguir a algú, aixi varem anar durant uns vint o trenta metres, de cop l'anec s'acosta a la vorera i puja a l'herba, jo que he sentit a parlar del mal caracter que tenen aquest animals em vaig quedar aturat de cop, l'anec s'em va acostar i em va dir, no pateixis no et faré rés, disculpa la intromissió i bona tarda, em vaig q...
uedar glaçat, bona tarda l'hi vaig contestar, i ell em va dir et veig preocupat, perque? l'hi vaig demanar jo. Doncs tens un caminar que sembles un vell, una cara llarga i desencaixada, una mirada perduda i amagada darrera de les ulleres de sol, semble una ánima en pena i la veritat anar aixi de deixat no fá per tú per la manera que vas vestit, per aixo dedueixo que t'en deu passar alguna. L'animalet es va seure a l'herba i em va convidar a fer-ho, explica'm el que et passa, pot-ser et puc ajudar, doncs dit i fet l'hi vaig explicar el que em passava, un cop va estar tot explicat em va dit t'ens paper i boli, si clar, doncs apuntat aquest medicaments, ves a la farmacia i ja veurás com en un parell de dies et troves millor, pero fes atenció d'una cosa, el medicament principal l'has de posar tú. I ara em va dir continua el teu passeig amb la cara més alegre que veig que tens, jo vaig tirant que si et veuent parlant amb mi encara pensaran que ets boig i d'aixo ni parlar-ne,estás passant un mal moment, au fins un altre i enfila un vol curt fins l'aigua i desaparesque.
La medicació era la mateixa que m'havia donat el psiquiatra uns dies avans i lo més curios de tot es que mai he passejat per la vora del Segre tot sol...............

El passeig

Diariament i desde fa molt anys faig el meu passeig diari, sempre el mateix desde casa fins a la font dels encantats anar i tornar, estiu i hivern sols canvia l'horari, a l'estiu a primera hora de la tarda quant pot-ser la calor apreta més i a l'hiver a última hora del dia al cap vespre sobre tot.
Aquest horaris en mi tenen un sentit, tinc desde fá molts anys una malaltia que els metges psiquiatres de Barcelona anomenent falta d'afectivitat i que consisteix en no tenir ganes de comunicació alguna amb altres sers del teu entorn habitual, salvat lo just i necessari per sobre viure.
Jo he estat notari tota la meva vida, ara i degut a l'edat ja estic en possessió del titol de no excercir, es a dir una jubilació més o menys voluntaria, visco sol desde que vaig enviudar fará cosa de cinc anys, bé sol no del tot amb mi tinc la Cecilia una majordoma que fá mes de 50 anys que está a casa, i desde llavors que faig diariament el mateix cada dia. Al matí tant prompte arriva la tartrana amb el Diario de Barcelona, em poso al dia de les noticies, mols dies em toca l'hora de dinar, perque a pesar que el poble es relativament a prop de Barcelona la tartrana sempre porta retrás, doncs bé dino i just després ara a l'estiu cinc minutets de becaina i a fer el passeig a les quatre en punt.
El recorregut es sempre el mateix com he comentat surto de casa ara a l'estiu amb una temperatura d'uns 35º, capell de palla, camisa i pantaló blancs de llí i espardenyes catalanes, solc portar una petita samarra o motxilla que deu ser de la primera guerra mundial on acostumo a portar-hi entre algunes coses personals, un llibre i una cantimplora metálica amb aigua freca del pou de casa.
Surto de casa, una casa diguem-ne castell o senyorial situada al bell mitg de la plaça de la República, una plaça porxada a l'entrada del poble, per cert que no he esmentat el nom, Sant Guim de Gargolinyes a la provincia de Barcelona, i tampoc us he dit el meu nom, Josep Mª. Manuel de la Jonquera i Prats del Comptal, dels de la Jonquera de tota la vida fill i net de notaris. Doncs continuem l'itinerari un cop sortim de la plaça que segons sembla es la segona més gran de Catalunya, la primera diuen que es la del Mercadal a Balaguer provincia de Lleida, enfilem pel carrer Major, el silenci es quasi sepulcral, sols la radionovela d'alguna veina i els roncs d'algún parroquia que fá la siesta trenquen aquest silenci, al llarg del carrer podem trovar una mica el que es el centre del poble, l'oficina de La Caja de Pensiones y para la Vejez de Barcelona amb Don Francisco com a delegado i el Juanito Alarcón que fá la resta de la feina,la botiga de queviures de la Pepeta, Ultramarinos Josefa Beltran, el forn de pá del Joan, Horno de San Juan, on fan els millors pastissets d'anis de la provincia, la botica es a dir la Farmacia Ldo.Don Ramón Martinez de la Fontana i poca cosa més, perque després ja vé la plaça de l'ajuntament o plaça de l'esglesia segons uns o altres, en realitat s'en diu Plaça del Renaixement, aquesta plaça té dos fronts en un l'esglesia parroquial de Sant Antoni i l'altre enfront, l'ajuntament porxat. En aquesta plaça es solen fer la majoria d'actes de la festa Major que es cel.lebra el 14 d'Octubre.Després ja vé el carrer d'Avall amb unes quantes cases i caminant uns cents metres més trovem la font dels encantats.
Bé aqui faig la primera parada, m'assec al banc de pedra que hi ha just al costat de la font on l'aigua a l'estiu surt freda i a l'hivern molts dies no surt per estar glaçada. Llegeixo durant una bona estona el llibre, omplo la cantimplora amb aigua nova i de retorn a casa.
El cami de retorn es pot-ser diferent del d'anada, la gent ja comença a sortir i les preguntes son inevitables i insuportables, les mateixes cada dia i cada dia les mateixes respostes, no comprenen que un no té cap gana de respondre a preguntes que més que interessar-se son a vegadades per xafarderia, al menys es el que penso, que tal don Josep Mª com va aquesta salut ? don Josep Mª l'hi ha anat bé la passejada? i aixi dia a dia, meny mal que faig una paradeta a cal Joan el del forn per agafar mitja dotzena de pastissets d'anis que junt amb l'aigua fresqueta de la font farán que com cada dia tingui un berenar perfecte.
Demá hi tornarem i será el mateix que avui i que demá, pero mentre Deu vulgui ho anirem fent.

Exili a Balaguer als anys 60

Eren les 9 de la nit tocades feia poc al campanar de Sta.Maria, feia un fret espantos, la boira de la que en diuen gebradora començava a sortir i a pesar que estava al carrer d'Avall sortia per sobre les cases, el carrer era completament buit, vaig trovar un café obert on uns quants parroquians jugavent a cartes i bevien uns brandys, l'ambient era plé de fum, em vaig acostar a la barra i vaig demanar un brandy amb anis, vaig encendre una cigarreta del Carlemany, aqui no s'en troven, a mi me les porten d'estraperlo d'Andorra alguns amics que passen de tant en tant, no m'agrada el brandy però el dolç de l'anis m'el fa passar, em vaig treure el capell, la bufanda i la gabardina, em vaig asseure en un tamburet atrotinat i entre els remors dels homes que jugaven a les cartes, la musica que sortia de la radio, vaig recordar els dies de contrabandista a Andorra, les vegades que pasavem els fardos a l'esquena per els camins de la Rabassa i les corredisses amb la benemerita, no m'havien enxampat mai, després van venir els cotxes i la cosa es va fer més comoda per més complicada i vaig decidir canviar d'aires i marxar del pais, auto exiliar-me, vaig tirar frontera avall amb un vell passaport Andorrá suat i brut de totes les vegades que muntanya amunt i muntanya avall haviem fet el cami plegats, en una vella maleta de fusta i vaig posar les quatre coses que tenia a la fonda del Calones on parava a Andorra, els quatre cuartos els vaig cosir a la roba interior i a peu de carretera fent dit fins que un camioner de fusta em va deixar a la fabrica de fusta que hi ha aqui. Veig al rellotge "Cristal Watch" que em vaig comprar a cal Bartumeu que já son cuarts d'onze, com passa el temps, m'engolleuixo el que em queda a la copa, pago, m'anadono que quedem el cambrer apoiat sobrer el taulell i jó.
Em tapo fins al nas, surto al carrer, el fred encara es més gélit que avans, tiro cap a la plaça de Mercadal, miro cap a a cada uns dels quatre cantons,tot buit sols la poca llum de les faroles, agafo el carrer del Miracle i cap a casa, un primer pis petit sense comoditats pero suficient per un home sol i que no vol companya.
L'Endemá al mati em vaig aixecar com cada dia de l'any i desde sempre de bon mati, acavaben de tocar les 7 al campanar de Sta.Maria, era fosc i negre, m'aixeco a aquesta hora perque ara a l'hivern el fred ja no et deixa dormir i a l'estiu la llum ja entra per tot arreu i no tens ganes d'estar al llit, vaig encendre la cuina economica o sia de llenya per escalfar la cuina menjador que tenia, vaig posar una olla amb aigua a escalfar per rentarme una mica i em vaig assentar embolcat amb la manta a la vella butaca a esperar que l'aigula fos calenta.
Un cop passat per el diminut bany, un lavabo, un w.c i un petit plat de dutxa sense dutxa, en vaig vestir amb la roba més neta que tenia, a l'hivern rentar roba era tota una aventura, l'estenies mollada i la trovaves gelada que s'et trencava als dits, la sol.lució penjar-la a la petita cuina menjador i amb l'escalfor de la cuina s'anava assecant encara que també agafaba olor a fum, cosa que es considerava el més normal del món.
Un cop arreglat amb roba interior empalfada, camisa neta, armilla i tratjo de pana i la jaqueta amb coll de pell que l'hi vaig comprar a un francés a la fira d'Andorra i que em va jurar que era d'un soldat alemany, menys mal que no porta cap insignia per enlloc pero tapa de veritat em dirigeixo a esmorzar a Cal Pepito, un dels pocs llocs en que es menja bé a la plaça del Mercadal i a més ho tinc a dues passes de casa.
El fred al carrer es fá sentir , la boira gebradora de la nit ha deixat senyals i tot está blanc com si hagues nevat, avui m'he posat les botes de soldat amb els mitjons de "pure laine" que vaig comprar en un viatge a Aix-Les-Termes no gaire lluny d'Andorra, sols entrar a Cal Pepito ja notes l'escalforeta de l'estufa que tenen al mitg del café, em trec la jaqueta i la gorra i m'assec a una taula amb dos homes coneguts més, ells pagesos que en dies de mal temps no van al cultiu ja que la gebrada no els permet regirar la terra.
Son just les 9 del matí tornen a tocar les campanes de Sta.Maria, toquen sempre dia i nit, si estas atent no cal dur rellotge. Demano l'esmorzar avui el faré de cada dia unes llesques de pá de pagés del forn del costat i una llangonissa de la casa amb un gerra de ví del priorat de cal Vilarasau, altres dies faig esmorzar de forquilla i que consisteix en qualsevol dels plats el.laborats que fá la mestressa.
Aixi vaig tirant fins a quarts d'una entre got de vi, algún "carajillo", llegir si hi ha algún diari del dia que sigui, fer la xarrada amb els companys de taula i poca cosa més.
Es hora de tornar al cau, em poso el tabardo que em va vendre el francés a la fira d'Andorra a l'Octubre va fer tres anys en poso la gorra, pago a la mestressa i surto cap al carrer, la temperatura encara no ha pujat ni un grau, continua com de bon mati tot blanc, just a l'altre cantó de la plaça una pagesa vent quatre coses morta de fret, trevesso la plaça Mercadal, al mig en paro un moment davant del monument "als caidos" i penso que jo no soc i no he sigut mai de cap bando, donc vinc no ni ha de bandos, si ni ha algun son els bons i els dolents com a les pel.licules de John Wayne i tots som amics.
Camino el troç del carrer del Miracle, em torno a parar un moment davant de la porta oberta de l'esglesia fosca i amb tant sols unes febles espelmes prop de l'altar i continuo a casa, arrivo a la cuina menjador encara es conserva una d'escalfor de la llenya que he posat al mati, en poso més i aixo em fá recordar que en tinc de fer portar uns quants kilos de més, em trec el tabardo i l'americana i de sota l'armilla l'Astra del 9 curt que sempre he portat a sobre desde fá anys, pot-ser les bales seiguin caducades, a Andorra de tant en tant anavem a tirar un parell de carregadors a la muntanya, alli no ens "sentia" ningú pero aqui es perillos, pero es per la meva seguretat, tots els que em "treballat" en el tabac i altres coses encara que no ens hagin agafat mai la Guardia Civil ens té fitxats d'una manera ú altra i en qualsevol moment per molt discretament que visquis i que ningu sapiga qui ets et poden descobrir i portar-te directament a Lleida i aplicar-tequalsevol llei , la de fugas, la de vagos y maleantes o la que els hi pasi pel cap, "semos mala gente no té pues fiar nunca de uno de nusotro" em deia un Sargento amic de la Seu d'Urgell entre got i got de ginebra de contrabando clar !!!!.
Bé aixo es el que es per ara la meva vida al exili, viure discretament, vigilar sempre l'esquena i si un dia puc, tornar a casa i perque no montar un negoci a l'engrós !!!!!

La Senyora i l'anell

Era un cap-vespre de Juliol, a pesar de l'avançada hora encara si veia bastant bé, anava passejant i evitant la calor per un camí que en époques passades havia estat un camí de molt de pas, mes que rés perqué donava a una diguem-ne antiga "urbanització" de masos de gent que a principis de segle eren molt benestants i que després es van anar trasl.ladant a ciutat a mida que els negocis eren més fácils fer-los a vila que al camp, al principi el masos s'utilitzavent per les époques estivales pero poc a poc i a mida que els anys passaren quedaren en un cert des ús, pot-ser al començar-se a fer les vacances fora de les ciutats i poblacións.

Bé tornant al fil de l'historia, jo anava passejant, evitant els mosquits ja que anava entre el riu i uns camps de blat de moro, tot de cop al fer un petit revolt em trovo amb una senyora molt ben vestida, pel tipus de vestit diria que seria dels anys 20 ó 30 pot-ser, cabell blanc agafat amb una corona o monyo, sols se l'hi veia la cara i les mans que eren d'un blanc pálit, pero no en vaig cas, la veritat avui es veuen coses ben estranyes, amb educació la vaig saludar donant-li les bones tardes a lo que ella amb veu fluixa em va contestar i s'em va parar al davant, en aquell moment vaig poder gaudir de la seva bellesa a pesar dels 80 anys o més que devia tenir, uns ulls clars grisos tirant a blaus, una pell blanca molt estirada i amb aire de suavitat, algunes arrugues al front i al coll, pero en general un aspecte força bó i saludable. Es va dirigir a mí de vosté, amb una veueta que no semblava d'aquest món, i em va explicar una breu historia que passaré a relatar-vos. Fá molts anys, jó en devia tenir 16 ó 17 el meu pare pel meu aniversari em va regalar un anell, era un anell especialment fet per a mí a una joieria de Barcelona i era únic i sense motlle per lo qual no s'en podia fer un altre d'igual, era un anell d'or blanc amb un cercle de diamants i un rubí blau al centre, perdoni jove peró vosté pensará perqué l'hi explico aixo, doncs casa meva es a dues passes d'aqui i al sortir a passejar amb la dida i tot jugant el vaig perdre en aquest lloc, varem passar hores i dies buscant-lo i mai el varem trobar pero jó estic segura que l'anell es encara aqui. Escolti senyora l'hi vaig dir jó amb respecte, han passat molts anys, els camins s'han remogut, els terrenys s'han llaurat, qualsevol el pot haver trovat desde el dia que es va perdre fins avui mateix. La dama va insistir molt que l'hi busques l'anell i em va senyalar un lloc on poder-lo trovar, la llum cada vegada era més minça peró ella va insistir, jo no portava a sobre ni un trist encenedor peró no vaig volguer fer-li el despreci i vaig començar a remenar la terra, en aquell moment em va semblar que en aquell boci de marge del cami s'hi veia més i al cap d'uns minuts m'apareix l'anell entre els dits,semblava que l'hi acavaben de posar, ni brut estava, en canvi jo les mans les tenia plenes de terra i una mica de fang, l'hi vaig donar sense quasi mirar-m'el i ella s'el va posar al dit i el reflex d'aquell anell a dit de las senyora va semblar com si la lluna enfoques la seva má. Solsament em va dir: Grácies jove per confiar en mi, en aquell moment vaig baixar la vista per espolsar-me les mans i ja no la vaig tornar a veure més, de tornada a casa em vaig tinguer de rentar en un petit toll d'aigua les mans brutes de terra. Al mes de novembre i per tot Sants m'hen vaig enrrecordar d'aquell assumpte i al anar al cementiri a fer la visita anyal vaig anar fent voltes per les tombes de les families riques i les casualitats de la vida em van porta a la seva tomba, aquella senyora havia nascut l'any 1901 i havia mort el 1990, la fotografia de la tomba era feta tal qual jo la vaig veure..............................el que em demano jó ara qui deu tenir l'anell ?

Uns dies més tart vaig tornar al cementiri amb l'intenció de fotografiar la tomba de la senyora i saber-ne més dades já que en la primera visita sols vaig memoritzar els anys de naixement i defunció, vaig saber que es deia Carolina Montanya Creus nascuda el 28 de juny del 1901 i que havia mort el 14 de setembre del 1990, per tant tenia una edat avançada de 90 anys.
Al seu costat hi figurava el qui havia sigut el seu espós Josep Espinardell Casajoana nascut el 14 de Juliol de 1896 i mort el 16 de Maig de 1954 als 58 anys. Per el que vaig suposar que la senyora Carolina havia quedat vidua de molt jove.
Bé vaig realitzar varies fotografies de la tomba, el dia era solejat i començava a fer fret ja que com havia dit erem per tots Sants, estava sol al cementiri, bé sol del tot no............................la senyora Carolina m'acompanya al meu costat encara que jo no l'havia vist.
Crec que els dos ens varem congratular de retrovar-nos, ella vestida com el primer dia impecable i amb l'anell al dit, amb la mateixa veu fluixa em va dir bon dia Josep, com sabia el meu nom ? i jo l'hi vaig contestar bon dia senyora Carolina, ella m'agafá pel braçet i em va dir vol que fem un passeig, l'hi tinc d'explicar algunes coses que vull que vosté sapigue, será tot un plaer per a mi, poder-la acompanyar.
Varem començar a caminar i em va anar explicant una mica el que havia estat la seva vida. Em vaig casar molt jove, amb sols vint anys era l'any 1921 amb un xicot molt ben plantat que era una mica més gran i provenia de les valls altes de la muntanya, havia vingut a estudiar i s'havia quedat a treballar, era de familia modesta pero molt treballadora que es dedicaven a l'agricultura i principalment al cultiu del tabac. Ens varen enamorar i ens varem casar, a partir d'aquell dia va passar junt amb el meu pare a portar la nostra finca.
Una nit venint de Barcelona a fer unes gestións va tenir un accident d'automòbil i va morir,era el 16 de Maig del 1954.
Jo ja havia vist la data i l'edat i m'havia soptat,pero ara i escoltat de viva veu m'havia posat els pels de punta, era la meva data de naixement i la meva edat actual.
Ella va continuar, des de llavors la vida ja no va ser la mateixa, la soletat va fer part de la meva vida, sense fills, sense germans, els meus pares van morir i jo vaig quedar sola sense familia durant 36 anys.
Veig que porta l'anell, perqué va esperar tant anys per recuperar-lo?, ella va respondre, quant vaig morir, vaig trovar la llibertat que no tingué mentres vivia, podia anar on volgues i quant jo volgues, un dia vagant per els camins que porten a la meva antiga casa pairal vaig saber que l'anell encara i era, peró com compendrá jó no estic per fer coses materials i aleshores alguna cosa em va dir que algún dia passaria algú que m'el treuria, i aquell dia va passar vosté Josep.
L'hi vaig demanar de tenir-lo a les mans per admirar-lo però l'anell ja formava part de l'altre costat on no hi podem excedir encara.
Ens varem despedir davant del seu domini etern, sabiem que ja mai més ens tornariem a veure en aquesta terra, les llagrimes van fer presencia en les dues cares i no va ser un adeu si no un fins aviat.
Un cop serenat i tornat a la realitat vaig començar a lligar caps i no ho acabar de creu-ho, però crec que tot porta a que podria ser la reencarnació del seu estimat marit.
La seva tomba, i deu ser per manca de familiars, sempre está buida de flors, per aixo de tant en tant i ha una rosa vermella..................

El noi de les rambles

Un cap vespre d'Agost passejant per les rambles barcelonines anava darrera d'un jove vestit amb tratjo de lli blanc, capell al estil Chevalier, bastó fí a la má dreta, polaines acabades d'emblanquinar, cigarreta anglesa amb broquet de nácar a la má esquerra la qual desprenia una olor que es barrejava amb la del fresc perfum francés que portava, per tot aixo vareig deduïr que devia pertanyer a una familia adinerada, aixi varem transcorrer alguns centenars de metres. De sobte va parar, es va girar, mirá a dreta i esquera, al davant i darrera, va ser llavors que l'hi vaig poder veure la cara, portava una hermilla a joc, camisa blanca i corbati color crema, pell clara i cabell ros amb bigoti estil daliniá, una cop vá observar que ningú el vigilava va entrar en un portal, era un burdell. Jo vaig seguir amb el meu passeig i no el vaig tornar a veure.
Vaig arrivar fins a plaça Catalunya, vaig comprar La Vanguardia i El Mundo Gráfico i vaig tornar cap a casa, a mig camí em vaig trovar amb un amic i varem parar una estona a fer un café a una de les terrasses de les rambles, al cap d'una estona el jove que havia vist avans va passar i es va seure a la taula del costat, aquest cop anava acompanyat d'una dama ja d'una certa edat i d'aparença estrangera, al menys entre ells parlaven amb alemany.
Al principi no en vaig fer massa cas de la conversa d'ells ja que jo estava inmers en la meva propia amb el meu amic, jo dominava l'alemany de l'época en que vaig estudiar en el col.legi alemany de Barcelona un parell de cursos, pero el suficient per anar agafant el fil d'una conversa. En breu el meu amic es va despedir i em vaig quedar sol i vaig poder seguir la conversa, primer parlaven de temes banals i culturals de Barcelona pero després es va anar desviant cap a l'herencia o testament del pare del noi, la dama era la segona esposa del seu pare, es a dir la seva madrastra i possiblement la seva amant, la que devia visitar en el burdell, devia ser la "Madame".
La conversa va anar pujant de tó l'herencia devia ser molt important pel que deient i pel que vaig poder entendre a ella l'hi va tocar practicament tot i evidenment el fill no hi estava d'accord, es van aixecar de mal humor i van marxar, ja era tart s'havia fet l'hora de sopar i vaig anar-m'hen cap a casa, l'endemá a la Vanguardia i en primera plana sortia que havien trovat una dona estragulada en un carreró prop de les rambles, per les dades que va publicar el rotatiu era la "Madame" d'un conegut burdell de les proximitats i que podia ser una revenja d'un client insatisfet. Crec que la cosa no anava per aqui...................................
Barcelona, 18 d'Agost del 1912.