EL PAIS DE LA REINA ELISENSA I DE FOSSIÁ,

EL PAÍS DE LA REINA ELISENDA I DE FOSSIÀ.

Hi havia un petit país, Fossiá, en mig de les muntanyes que era governat per una reina, la pobra reina estava sola i poc agraciada, volem dir no tenia marit, soltera per més detalls, es deia que era una mica bruixa i ningú sabia l'edat que tenia, però si sabem que es deia Elisenda I de Fossiá.

La reina Elisenda governava amb una excelencia notable, ningú podia tenir queixes d'ella, tothom vivia amb el suficient necessari per viure bé, tots tenien el seu troç de terreny per cultivar, tenir animals i una casa.
El pais era governat per un parlament escollit democraticament entre els subdits de la reina que volien governar juntament amb ella, era un especie de paradis, vivien de l'agricultura i de la ramaderia que solien intercanviar amb els paisos veíns en mercats que s'organitzaven tant en un com en altres paisos ja que eren al tocar i a poques llegues de distancia.

La reina al seu torn tenia pot-ser alguna comoditat més, un petit castell, alguns servents, un carruatge i mitja dotzena de cavalls i vivia del tribut que els subdits l'hi donaven en forma de comestibles i animals i aus. Es a dir vivia amb una certa austerirat i ja l'hi anava bé perquè en necessitava més si no tenia on gastar-so. Havia heredat el tró del seu pare el rei Gastó I que a la vegada l'havia rebut de la seva esposa, Teòfila I, filla d'un ric senyor de la plana francesa i anat a menys al perdro tot en una batalla i quedar-li sols aquest petit regne sense gaires recursos. Sols havia tingut una filla, Teòfila i aquesta sols va tenir a la nostra reina Elisenda I, que si no hi trova solució deixará el regne sense successió.

En un dels mercats que es van fer a Fossiá, arrivar un mercader diferent dels altres, s'el veia a part de jove, ben planta i amb una certa classe no venia ortalices ni animals, ell portava productes de països llunyans, cosa que de seguida va fer corre la veu i va arrivar a la cort de la reina, la qual el va fer cridar i l'hi va demanar de posar la parada al pati d'armes del castell avans d'ensenyaro a tot-hom. El mercadar així ho va fer i va ensenyar tot els productes a la reina la qual va quedar sorpresa i els volia comprar tots, teles, perfums, olis exotics, joies etc. Però el preu del mercader superava en escreig el disponible de la reina, que a pesar de ser reina no tenia prous diners per pagar al mercader.

La reina l'hi oferir un tracte, ella es quedaria amb el que l'hi agrades, la resta ho podria vendre al poble i a canvi del faltan l'hi donaria allotjament tant de temps com fos necessari al castell, aixi podria anar als mercats dels voltants i no tinguer-se de buscar lloc per acampar o dormir.

Aixi ho van fer, el mercader va cedir les mercaderies a la reina, va anar a vendre al mercat i un cop acabat va tornar al castell.
La reina Elisenda, ja l'hi tenia preparada la millor habitació, un bon bany calent i els millors menjars que es disposava a castell, l'hosta va menjar, es va banyar, canviar de roba i va agraïr a la reina la seva hospitalitat, encara que fos a canvi de mercaderies, però no era bó de recordar-li.

Aixi varen passar varis dies o pot-ser mesos, fins que un dia el mercader l'hi va dir a la reina que havia acabat el génere i tenia que marxar a comprar-ne més, la reina i va accedir, l'hi va demanar si tornaria per Fossiá i el mercader no l'hi va saber assegurar.

Al despedir-se el mercader ho va fer amb tot el protocol amb reverencia i n petó a la má, la reina per la seva part i després del temps de convivencia la castell l'hi va fer un petó a la galta. Aquest petó va canviar la vida de la reina i el mercader, la reina es va tornar com si els últims 25 anys no haguessin passat, com si un miracles hagués ocorregut, automaticament varen veure que estaven fets l'un per l'altres i el mercader que fins ara no sabiem el nom, Pere, es va convertir en Pere I de Fossiá i pare d'un regatzell de nens que varen donar vida al regne.

Mentre tant el estrenat rei Pere I va continuar amb el seu ofici de mercader i continuar viatjant a països llunyants per tal de portar productes exotics per a vendre.

A la vegada que va convençer a uns quants comerciants locals que fins ara venien hortalices a que l'acompanyesis i aixi podrien millorar els seus negocis.

Aixi ho feren i en uns quants viatges, que durararen uns anys, varen començar a veure que tant les arques del petit regne com les de les famílies anaven prosperant.
És varen establir nous negocis al poble i habitants d'altres llocs venien a comprar aquells productes que no trovaven enlloc més..
Les insfraestructures del regne van millorar, els carrers es van empedrar, els va posar un sistema de clavagueram i un altre d'aigua corrent.

Tot semblava rutllar amb pau i tranquilitat quant de sobte es van veure invadit per un poble poprer que per enveja els hi volien usurpar el petit regne.
Fossiá sempre havia sigut neutral i ni tant sols tenia exercit ni apenes armament, aixi que el el Rei Pere I va enviar un emissari a un altre pais proper per demanar ajuda, aquest al ser més gran i poderós va enviar unes tropes que va fer fora al invasors i a l'hora van signar un tactat de cooperació i ajuda en cas d'invasió per part d'altres països que s'en va anomenar la "Carta Cordia".

A partir d'aquell moment el regne de Fossiá va continuar amb el seu taranná de mercaders, la seva pau, tranquilitat i la sobre seva austeritat.

El Rei Pere I va deixar els seus viatges com a mercader per dedicar-se en plé, a criar i educacar als seus fills, a les feines d'un rei a palau encara que en el seu petit regne poques devien ser, va crear un petit exercit de uns quant soldats i va fer venir uns monjos per assegurar la presencia de Déu que sempre va bé.

La gavina

LA GAVINA.

Les gavines molts cops pugen de ben lluny de mar en dins i fins a terres de ponent, es fàcil veure en determinades èpoques de l’any algunes, no moltes, d’aquestes majestuoses aus sobrevolar el Segre.
Un dia una sem va parar a la barana de la terrassa i em va parlar, em va explicar les seves peripècies anant d’un lloc a l’altre i la facilitat en que menjava i bé, cosa que avui dia sols certs animals ho poden fer, al cap de molta estona de parlar de tot i de res em va dir que tenia que marxar que el seu viatge fins al niu era llarg i se l’hi faria fosc, jo abans de marxar l’hi vaig fer escoltar una canso de la Marina Rossell que es titula la Gavina, va marxar molt contenta i em va prometre que tornaria a veure’m, bon viatge gavina voladora...................

Oh, gavina voladora, 

que volteges prop del mar,

i al pas del vent mar enfora

vas voltant fins arribar

a la platja solellada,

platja de dolços records,

on dia i nit hi fa estada

la nina dels meus amors.

Quan la vegis sola

prop la quieta onada,

don -li la besada

que li envio més fervent.

Digues-li que sento

dolça melangia,

i que penso en ella 

en tot moment.

Oh si igual que tu, gavina, 

el mar pogués jo travessar,

fins arribar a la platja

on tant dolç és recordar,

i veure la imatge bruna

amb un suau despertar,

de la nina que entre somnis

és tant grat d'acariciar.

Quan la vegis sola

prop la quieta onada,

don -li la besada

que li envio més fervent.

Digues-li que sento

dolça melangia,

i que penso en ella 

en tot moment.

Tinc d’agrair a Frederic Sirés la seva col.laboració en l’ acabament d’aquest relat.

ITACA

ÌTACA.

Avui ha sonat el despertador a trenc d'alba, una veu interior m'ha dit " Vas-y Josep, aujourd'hui c'est le grand jour, tu parts pour decouvrir une ille........................." de tant en tant em surt aquesta vena de quant era petit i estudiava en l'escola francesa.
Avui es el gran dia marxem cap Itaca, el vaixell ens espera al port amb en Lluis que avui ens acompanyará i ens explicará la travessa que comença així, 

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre del que saben.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat
fent el camí, sense esperar
que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta
i, quan sereu deslliurats,
tingueu ben present no aturar-vos

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures,
plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures,
plens de coneixences.

Un cop hem arrivat donem avui les gràcies especials al Lluis per les seves explicacions i a Konstandinos Petru Kavafis (Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης, Alexandria, Egipte, 29 d'abril de 1863 - 29 d'abril de 1933)  per fer la lletra d'aquest poema.

　

I jo que he fet ara ?

I JO QUE HE FET ARA?

Un dia qualsevol de la setmana del mes de juny, les quatre de la matinada, de sobte se senten forts cops a la porta: "Habran Policia Nacional", vaig saltar del llit amb el cor a la boca, obro la porta i em trobo a quatre "grisos" cridant tots a la vegada "venga , vistase, queda detenido" i m’ensenyen un paper, "haver el DNI" ho tenia de fer tot a la vegada, vestir-me buscar la cartera amb el DNI, un cop vestit agafo les claus de casa i m’ en vaig amb ells, em pugen al Seat 1500 dit a l’època "coche Z" i directe a la comissaria de Via Laietana. Allà m’asseuen en un vell banc de fusta on hi havia més joves, passat algun temps em fan passat a una sala on varis policies anaven agafant declaracions durant dues hores, encara avui no sé de que anava el tema, "que si ud.estaba en el lugar de los hechos" "si ud.colaboró con los malhechores" "que si ud. estaba en la manifestación del dia de autos", el pobre policia nacional que va escriure la declaració es devia deixar els dits a les tecles de l’ Olivetti de tant escriure, acte seguit al segons soterrani cela 248 on hi haviem quatre més, allò estava a petar, havia sigut nit de "redada general", ningú dels allà presents semblava haver fet res, simplement van agafar noms a l’atzar d’estudiants i van anar per nosaltres.Això si no ens van fer res, passades les dues hores "reglamentaries" ens varen anar cridant un per un, ens varen tornar el DNI i cap a casa, ni tant sols ens varen fitxar ni agafar les marques dactilars, eren passades les sis del mati, una bona tassa de xocolata amb xurros, a casa una dutxa i cap a la universitat que aquí no ha passat res i fins a la pròxima.
Barcelona, Juny del 1970.

Viatge al més enllà

VIATGE AL MÉS ENLLÁ.

En una ocasió vaig tenir el privilegi de viatjar al més enllà.

Va ser un viatge relativament curt però ple d’emocions, tot va començar en un espècie de somni diguem-ne entre dos sons, vaig sentir vora meu una presencia semi humana, vestida amb una gavardina i una capell, em va tocar fent un signe de seguir-lo.
Sense adonar-me’n em vaig trobar en un món totalment diferent del nostre, un món on els colors eren diferents, la gent era diferent, tot era diferent, no parlaven entre si, però es comunicaven d’una manera sensorial, es respirava pau però a la vegada tensió, vaig notar que hi havia unes regles molt estrictes, la gent anava pels carrers en silenci, manca total de vehicles, ni tant sols bicicletes, semblaven viure en segles passats, es veiem petits comerços, cada un dedicat a un sol producte i tots molt bàsics, la gent tots de edat avançada vestien quasi de negre, els una mica més joves de gris, tots amb capell o el cap cobert, vestits llargs i més aviat ben cuidats i nets.
L’home que m’acompanyava de tant en tant en feia veure coses que no havia vist mai, estris comunitaris espectaculars i que no sabria descriure per a que servien, alguns pot ser per extreure aigua, altres per destruir la brossa, en tenien per tot arreu, en aquest llocs i tenien uns carruatges tirats per uns cavalls de la mida d’un elefant petit, en un prat vaig descobrir que tenien un bon ramat de vaques també d’unes dimensions enormes, segurament si tot el bestiar era així les gallines devien ser com els nostres estruços.
A la fi em va portar a menjar a casa d’una gent, un matrimoni molt amable, devien tenir al voltant dels 80 anys, em van servir un sopa de cols que alimentava a un mort, per veure aigua i un tros de pa espès que atipava molt, un cop dinat em va conduir cap una sala al mig del poble, aquí vaig témer per la meva vida, la sala era completament obscura i de volta em vaig trobar sol, alguna cosa estranya em va xuclar i de sobte em vaig trobar de nou al meu llit mig endormiscat.
Des de llavors, devia tenir un 9 ó 10 anys he dormit amb el cap sota la flassada.

　
　
　

B.B.C.

BODES, BATETJOS I COMUNIONS. (B.B.C)

- Bodes: Quant rebeu per correu o us venen a portar una participació d'un casament ja podeu tremolat, si la rebeu per correu podeu estar més tranquils normalment sols us fan particips de l'aconteixament, si obriu el sobre normalment i sol haver-hi unicament la targeta de participació, aixo sols implica un petit detall que en qualsevol botiga de Xinos o tot a 1 € podeu trovar i aqui s'acaba la festa. 

En canvi quant us la porten en má a dintre de la participació hi ha una targeteta que acaba amb aquesta frase "Es prega confirmació", aqui es el punt clau: Us han invitat al convit, aqui ja podeu començar a posar la calculadora en marxa, en funció del grau d'amistat o parentiu la cosa pot disparar-se, normalment avui en dia ja no es fán regals, tot es en "cash" i en negre, per tant va en funció de la pompositat del casament i com he dit avans del grau de lligam amb els contraïents. A part hi ha les despeses personals de vosaltres els convidats, sempre es té d'anar de vint-i-un botó com si els protagonistes fossim nosaltres, vestit nou, sabates i bolso nous per a ella i ell com a minim una corbata i si fá molt del seu matrimoni unes sabetes o un traje, total una bona espolsada a les arques ja resentides familiars.

- Batetjos: Aquest solen ser més econòmics degut a que els regals ja es van fer en part al neixament, no obstant també es porten a la moda del "cash" i en negre, també va una mica en funció de la pompositat de l'acte peró sol ser més auster encara que molts també obten per un dinar però aquest ja va dirigit a familiar i amics intims.

- Comunions: Les comunions tindrien de ser actes destinats als infants, tindria de ser el seu dia, però no, els adults ho han convertir en un dia d'ells es una barreja de casament i comunió, solen acabar amb dinar familiar i d'amiguets del nen o nena que ha rebut la 1ª Comunió, molts dels nens l'hi solen regalar joguines i altres com estris per l'escola, aqui els diners circulen d'una manera més a nivell familiar i sempre en "cash" i en negre, els adults es vesteixen com si d'un casament es tractes, molts cops la roba de casaments reçents torna a trovar esplendor en aquest actes, després de dinar la mainada sol anar a jugar als jardins del hotel/restaurant o a un parc proper i embrutar aquella roba nova que s'els hi havia comprat per l'ocasió.
Segurament tots aureu assistit en un d'aquest actes, molts cops desproporcionats en les mesures de pompositats, però ja se sap tothom vol el millor per els seus..........................................
　
　
　
　

Dinars familiars

DINARS FAMILIARS.

Tots sabem com son els dinars familiars, però ningú sap com poden acabar. Dexifrar amb anterioritat la manera de com acabará un dinar familiar es una qüestió d'imaginació.
Tots començen amb alegria i alguns acaben amb tristor, malgrat que algúns començen amb tristor i acaben a bofetades.
En una ocasió vaig assistir-ne a un que els celebrava amb motiu de l'enterrament d'una persona, amb aquest motiu es varen poder reunir tots els germans, nebots, crec, de la difunta, per discutir l'herencia dels pares d'ells, doncs el dinar va ser com un concert del liceu va començar amb un tó solemne, per passar a un tó més alegre i acabar per dir-ho suaument com el rosari de l'aurora.
En altres i a raó d'un casament es va començar amb plors i es va acabar feliçment. Els de Nadal eren els més delicats es començaven amb alegria i molts cops s'acabaven treint els draps bruts de tot l'any.
Sovint s'acaben amb llargues discussións sobre politica o temes de vital importancia, sobre tot si entre els començals n'hi ha algún d'universitari, mentres un discuteixen la canalla juguen al ordinador i els més grans fans cops de cap a la taula.
Però els dinars familiars es continuen fent, son una tradició, molesta, però tradició. A vegades tens de fer cents de kilometres per reunirte
amb familiars que tant sols veus una vegada a l'any i que després no hi tornes a tenir contacte, si ens trucarém, ja vindreu a veurens, però tot queda aqui, fins l'any que vé, i aixi fins que els que els organitzen, que solen ser els avis o els més grans, son vius. Un cop aquest falten, adeu i fins l'any que vé, s'ha acabat per sempre. Amb lo bé que s'está sol a casa sense ningú que t'emprenyi....................................

Els talons de la veïna

ELS TALONS DE LA VEÏNA

Fa uns mesos tinc una nova veïna al pis de sobre, no l’he vist mai però des de que s’aixeca fins que sen va a dormir es passeja per casa amb talons, aquest talons em tornen boig, cada vegada que els sento els sentiments sembla que s’alterin, el cor batega, sembla que m’hagi enamorat d’ ella, quan arriba tar a la nit m’ imagino les bogeries que haurà fet i encara sem en sent més la sang, sentir-la pujar a les tantes de la nit per les escales et fa pujar l’adrenalina fins a l’insospitable, em treu la son per tota la nit, l’endema al matí tornem-hi que no sigut res, i així durant mesos i mesos.

M’he l’imagino sexy amb els seus talons d’agulla i cada vegada tinc més ganes d’acostar-me a ella, fa un dies vaig comprar-li un regal i estic per donar-li en un moment escaient.

Han passat varis dies i per fi he gosat donar-li l’obsequi, he trucat a casa seva, he sentit els talons com s’acostaven a la porta, ha obert i sincerament no era el que m’havia imaginat, dona de mitja edat, soltera suposo, cabells negres tenyits i amb una mica de cel.lulitis, m’he presentat com el veí de sota i l’hi he donar l’obsequi, ella la obert amb molta il.lusío, de sobte la cara li ha canviat m’ha donat les gràcies i ha tancat amb un cop de porta. 

Jo simplement i per no ser mal educat l’hi he regalat unes sabatilles de pelfa, em tenia dels nervis que ja no podia més.
Ara segur que si que no em saludarà mai més i pobre de mi amb el talons.................................

Els tres destins

ELS TRES DESTINS.

Un dia caminant pel cami que va dels cortals d'Encamp a Engolasters vaig arrivar al vell tunel excavat a la roca fa molts anys, pero aquest cop era diferent d'altres vegades, a l'esquerra del tunel i havia una escala de color blau que pujava directa al cel i a la dreta un tobogant de color gris que baixava direcció la vall d'Encamp, i un lletrero on m'indicava que tenia d'elegir un pas obligatori i que aquest decidiria per sempre més el meu destí.

- En l'escala del cel un cartell posava:
Els que aquesta escala escolliu no tindreu mai més sofriments, no tindreu de patir per res, però cada escaló que pujareu serà una mica menys de vida que us quedará, no podreu parar salvat en les zones autoritzades per al descans i no sabreu mai quant us faltará per arrivar.

- En el tunel el cartell posava:
Si traspasses aquest tunel continuarás amb el curs normal de la teva vida, no canviará res que tu no vulguis canviar i la teva vida seguira igual com fins ara.

- En el tobogant el cartell posava:
Si baixes per aquest tobogant podrás retrocedir com a máxin fins a l'inici de la teva vida, cosa que et podrá donar l'oportunitat de canviar-la en la seva totalitat, també i a descisió propia del tobogan podrá parar-te en qualsevol moment de la teva vida i la podrás canviar des de aleshores.

La elecció era dificil i temtadora, camins diferents, fácils i complicats a la vegada.
Jo per si de cas vaig fer mitja volta i vaig retrocedir fins al lloc on havia començat la caminada tot pensat si havia sigut un somni o un realit, no he tornat a passar mai més per aquell indret, per tant desconec la veritable realitat del que hauria passat d'haver triat un dels tres destins.

El piano encantat

EL PIANO ENCANTAT.

En Joan vivia en un pis de l'eixample de Barcelona desde feia varis anys, era un pis de sostres alts construit a la década dels 30 o 40 i molt gran, a en Joan ja l'hi anava bé ja que era dissenyador de moda i necessitava molt espai per posar les taules de disseny i tots els utensilis de treball.
Vivia sol, encara que de tant en tant passava amb ell alguna temporada una amiga que venia de França, la Giselle, i que com ell també dissenyava roba.
En Joan havia llogat el pis practicament moblat a una senyora gran i que segons l'hi havia explicat ja hi havia nascut, es a dir que una gran part dels mobles eren de l'època que es va inaugurar el pis inclós un fantástic piano Steinway & Sons que hi havia al menjador i que ningú l'havia tocat des de feia molts anys.
En una de les visites de la Giselle l'hi va demanar al Joan si funcionava el piano, en Joan l'hi va dir que no ho sabia però que ho podia probar, la Giselle que havia fet classes de piano de jove i tenia un dó especial per a tocar aquest instrument va aixecar la tapa i sorpresa el piano va començar a tocar tot sol un melodia de Chopin, les tecles es movien i no fallava cap nota, al tancar de nou la tapa va parar. Els dos varen pensar que era una especie de pianola automatica i com que en Joan coneixia de passada una casa de pianos que hi havia a la cantonada demá ho anirien a consultar.
Varen sopar i s'en varen anar a dormir, ben entrada la nit la mateixa melodia de Chopin els va despertar, es varen aixecar i varen anar al menjador, varen trovar la tapa oberta i el piano tocant, la varen tancar de nou i varen tornar al llit, aquella nit no es va sentir res més de nou.
L'endemá van visitar la botiga de pianos i ho varen comentar amb l'encarregat, aquest no els hi va saber donar cap resposta però va dir que ho consultaria amb l'amo que era ja gran i pot-ser ell en sabria el misteri.
El senyor Eudald l'amo de Pianos y Gramolas Ferrer, deseguida va saber de que anava l'història i els hi va explicar: resulta que el piano els hi havia venut ell mateix feia molts anys perque una nena i fes els estudis corresponents, al cap d'un temps de tenir-lo i la nena anant-lo tocant i aprenent aquesta es va posar greument malalta, tot i aixi cada dia continuava tocant el piano, fins que un dia ja no podia més i tocant la melodia de Chopin la nena va morir, des de llavors ningú més a tornat a tocar el piano i es diu que si
algú l'intenta tocar sona la melodia sola, fins ara, continua el senyor Eudald pensava que era un cuento, però ara veig que es una realitat, de totes maneres jo demá mateix passaré a veure'l, l'afinaré i veure'm el que passá. Varem quedar aixì.
La nit següent no ocorregué res de nou, el piano continuava al seu lloc, l'endemá va pujar el senyor Eudald, va obrir la tapa i el piano es posà a tocar, el senyor Eudald començar a tocar les tecles a fí d'afinar-lo i mica en mica la melodia de Chopin parà per donar pas als sons del senyor Eudald, al cap d'una estona el piano ja estava revisat i afinat i apunt de ser tocat de nou.
La Giselle no es va poder contenir es va sentar d'avant i com si un homenatge a aquella nena tocà la melodia de Chopin.
A partir d'aquell moment el piano va tornar a ser normal.

L'home que parava els despertadors

L'HOME QUE PARAVA ELS DESPERTADORS.

Hi havia una vegada un home que no estava content amb les hores dels rellotges, sempre marcaven les que ell no volia, si ell volia que fos de nit, els rellotges marcaven que era migdia, si ell volia que fos mati els rellotges marcaven que era la tarda.
Aixi doncs que va decidir que cada ni sortiria i aniria a apagar tots els despertadors que pogues, i aixi ho va fer, be entrada la nit es va endinsar d'una manera misteriora a totes les cases de la ciutat apagant tots els despertadors que va trovar.
L'endemá a les sis del mati els carrers eren buits, a les 7 també, a les 8 també, la gent no s'havien despertat i continuaven dormint.
Quant s'en van adonar, tot eren presses i discusións per a veure qui no havia posat el despertador, a totes les feines les mateixes excuses: No m'ha tocat el despertador !!!!! La ciutat es va convertir en un caos, fins i tot les autoritats varen pendre mesures per saber que havia passat i quant la noticia es va extendre i en varen parlar a la radio i a la tv. semblava de riure però era cert.
Però la gran pregunta era: Qui o qué havia causat aquesta epidémia de despertadors apagats ? Semblava cosa de mágia..........
Va passar el dia i la nit següent es va repetir el mateix i a l'altre dia les mateixes excuses, discusións, el mateix caos, en definitiva la mateixa situació.
Al arrivar el tercer dia l'home al qual no l'hi agradaven els rellotges estava tant cansat que va esperar sentat en una butaca de la seva casa que fos l'hora d'anar a apagar els despertadors però per sort per la ciutat aquest cop va ser ell el qui es va quedar adormit com un soc i l'endemá tot va funcionar com si no hagués passat res, al despertar-se i veure que la ciutat tornava a funcionar normalment va veure que el que estava equivocat era ell i que la resta de gent no en tenien la culpa per lo que va començar a fer cas a una cosa que tots tenim molt assumida: el rellotge.

El cami sense tornada

EL CAMI SENSE TORNADA.

Com solia fer molts dies al acabar la feina, era posar-me roba comoda i anar a fer una caminada. Habitualment anava sempre per llocs on coneixia bé, aquest cop vaig agafar un camí on sovint hi havia passat, de sobte veig a la meva esquerra un trencall en el qual no hi ha via reparat mai, per curiositat i al veure planer i en bon estat m'hi vaig endinsar.
Curiosament al cap d'uns metres transcorreguts em vaig adonar que el paisatge no canviaba, vaig decidir retrocedir sobre els meus passos pero va ser inútil, el paisatge era sempre el mateix i la sensació de no moure'm de lloc s'anava apoderant de mi. Intento correr endavant peró succeix el mateix.
Miro l'hora i son les 18,04 hores de la tarda, intento sortir per la part lateral i imposible com si hi hagues una barrera invisible, torno a caminar endarrera una bona estona i no em moc de lloc, miro altre cop l'hora i encara son les 18,04 h. el temps no corre, estic atrapat en mitg d'un cami on no passa ningú, intento conectar el móbil però no dona senyal sembla mort, continuen sent les 18,04 h i el rellotge no está parat, l'agulla dels segons va donant tombs, però els minuts no avançen, el que vol dir que disposo unicament
d'un minut cada vegada per intentar una cosa nova..............................................deu fer hores que estic atrapat i continuen sent les 18,04 h. de la tarda, el temps no passa, el món aqui sembla aturat, els nuvols no es mouen, les branques dels arbres tampoc, no es veu cap senyal de vida per petita que sigui.

L'Agoixa es va apoderant de mí cada vegada més, el cor s'accelera fins a tenir taquicardies cada moment, la suor freda em puja des de l'interior de la carn i el cos cada vegada es més fred, tinc fred, tinc una suor freda cada vegada més intensa, el malestar es general, caig a terra, tinc convulsións, ara el cor batega molt a poc a poc, cada vegada més a poc a poc com si es volgués parar, estic a punt de perdre el coneixament, veig una llum blanca i brillant al fons d'un tunel negre i una má que em crida, el cor s'ha parat definitivament..............................................

Al cap de poca estona uns altres caminant trobaren el cos sense vida, el metge va fer constar en l'acta de defunció, mort per parada cardiaca i el rellotge continuava marcant les 18,04 hores.

Retorn al país del passat

RETORN AL PAÍS DEL PASSAT.

Com cada dia la Cris sortia a passejar al seu petitonet gos, el Wifi, la Cris es una noia ja d'una certa edat encara que no exempta d'un bon veure, viu entre ciutat i mitja muntanya en un petit país on el temps es tindria d'haver parat pero sembla que s'ha tornat boig, ningú está d'acord amb ningú, les coses sembla que es fassis per fer però sense raonaments i el poble com en la majoria de països está descontent.

Doncs bé, tornem a la passejada de la Cris amb el Wifi, al viure en una zona privilegiada del país te la muntanya a tocar de casa ,el gosset anava fent de les seves sol i es va endinsar entre unes roques que formaven una especie de gruta o cova, la Cris el va sentir que cridava des de allà dins i l'hi va ordenar de sortir cosa que el gosset no en va cas, la Cris que no es gaire valenta hi va treure el cap, el sentia cridar a uns metres de distancia pero ho veia fosc, llavors va pensar que a la bosa de má portava una petita llanterna d'un cop que s'havia quedat sense llum, la va encendre i es va endinsar fins on hi havia el Wifi plantat d'avant d'un armari, una veu interior l'hi deia a la Cris que l'obris, ella duptava, al final el va obrir, dins l'armari hi havia uns vestits d'ella mateixa quant era joveneta i la mateixa veu l'hi va dir si t'els poses i passes cap a dins podrás tornar a veure el teu país de quant eres jove.............................el temps no comptará per a res, sols el de canviar-te de roba.

La Cris, s'ho va pensar uns minuts i va dir: Pot-ser que no hi tingui res a perdre i si es veritat al fi i al cap es la meva conciencia la que m'está parlant. Es va canviar de roba i va entrar cap al fons de l'armari, al pobre Wifi per raons propies no s'el hi va permetre l'entrada.

Es va trobar en mig d'un pais ple de color, flors i ocells que volaven, la veu l'hi va dir, ara estás al centre, aqui no hi distancies, des de aqui podrás anar a qualsevol lloc, no podrás parlar amb ningú, no podrás tocar res, no podrás alterar res, simplement podrás mirar, si parles ningú et sentirá ni ningú et veurá i solsament tindrás accés als bons records. Que passis un bon dia........
La Cris va poder disfrutar tan de temps com va volguer d'aquell país que recordaba amb anyorança, va reviure els temps de la seva primera escola, del seu primer treball, del festeig amb el seu marit, va reviure tot el bó i millor de les últimes decades fins que el sol del seu país idil.lic es va anar ponent i el país va anar quedant en la penombra i senyalava l'hora de tornar a l'armari.
La tornada va se curta, canviar-se de roba, recollir el Wifi i en pocs minuts tornar a ser al carrer a plé solet del més de Novembre.

De sobte la Cris va sentir els crits del Wifi i va obrir els ulls, s'havia quedat adormida sentada en una llosa plana del cami..............amb l'iphone a les mans.

Dedicat a la meva amiga Cristina Calsina i al seu gosset Wifi.

Missatge en una ampolla

MISSATGE EN UNA AMPOLLA.

Era finals estiu quant ja la platja estava buida la Marta de bon matí passejava el seu gos, el matí era ventós i calia ja anar una mica tapats, el gos, un setter irlandés, de sobte es va acostar a l'aigua hi va bordar al davant d'una ampolla que surava.

La Marta encuriosida s'hi va acostat i al veure una ampolleta tapada la va agafar, al mirar-la va veure que hi havia una paper a l'interior, va pensar que igual era un mapa per un tresor ocult en algun lloc, la va assecar i guardar per endur-se-la a casa ja que al estar molt ben tapada no tenia mitjants a la platja d'obrir-la.
Va continua passejant encara una estona més per la platja i va empendre el camí de casa seva, al arrivar el primer que va fer va ser assecar el gos i netejar-lo.

La Marta té 26 anys es arquitecta i viu sola en una petit apartament front al mar a la provincia de Barcelona just al limit amb la de Girona,amb el "Wifi" el seu Setter Irlandés, un cop assecat i net el "Wiffi" la Marta es va preparar una gran tassa de café amb llet calent i mentres s'el prenia darrera els vidres va pensar en l'ampolla que havia trovat.
La va anar a buscar al sac de má on l'havia dut, la va treure i va tinguer de buscar un obre ampolles, un cop l'operació feta i extret el paper es va assentar per llegirlo.
El paper era un full de tamany més o menys gran, escrit amb una escritura una mica estranya, en catalá, pero la calagrafia era per si molt dolenta però sense faltes d'ortografia, el que volia dir que la persona que l'havia escrit sabia escriure correctament pero tenia un problema a les mans. La missiva estava data just 10 anys avans i provenia d'un petit poblet de la provincia de Girona
el qual distava solsament d'una trentena de kilometres del domicili de la Marta.
El document deia el següent: 

" Hola i benvingut a qui pugui llegir aquesta carta, em dic Isabel, tinc 16 anys i pateixo una malaltia degenerativa que em poc temps, em pot dur a la mort, encara que confio que els metges s'equivoquin, tal com veureu per la lletra les mans cada dia em responen menys i necessito assistencia quasi permanent, soc una noia alegre, m'agrada llegir, el cinema, sortir amb amics i amigues, el motiu principal d'haver llençat l'ampolla al mar es per saber si trigaria gaire en arrivar a algú i si tindria contesta i poder tenir un o una amiga més d'un altre lloc o país, adjunt us deixo les meves dades personals per si em voleu contactar, grácies per contestar.

Una abraçada, Isabel"

La Marta va quedar commoguda per la missiva, va fer el cálcul i eren de la mateixa edat, estaven relativament a prop, aixi doncs es va proposar fer una visita a l'Isabel.
Com que era cap de setmana, dissapte al mati, va decidir agafar el cotxe i dirigir-se al domicili de l'Isabel. En poc més d'una hora ja hi era, va deixar el "Wifi" al cotxe per prudencia, i es va dirigir a l'adreça que tenia, era una casa tipus xalet amb jardi i també de cara al mar, va trucar al timbre exterior, en uns moments per l'interfono es va sentir una veu que deia:Qui demana ? Hola, miri
em dic Marta i aquest mati he trobat una botella al mar i voldria veure l'Isabel. Es va fer un silencia un pel llarg, després la porta es va obrir, la Marta creuá el jardi, a la porta principal l'esperavent els que ella va pensar que eren els pares de l'Isabel, per la cara la Marta ja va deduïr que alguna cosa no anava bé.
Si va acabar d'acostar i la rebuda va ésser emotiva, al moment la Marta va saber que havia fet tart, va passar a l'interior i els pares de l'Isabel, l'hi van agraïr el haver-hi anat, l'hi van explicar que l'Isabel havia mort uns mesos després d'haver llençat l'ampolla al mar, però que havia deixat un diari i un álbum de fotos per si algún dia venia alguna persona amb l'ampolla.
La Marta va estar escoltant tot el que les pares de l'Isabel l'hi explicaven, curiosament tenien moltes coses en comú, el pare de la noia va entregar a la Marta el diari de l'Isabel escrit fins a l'últim dia i un album de fotos que ella mateixa avans de morir havia preparat.
La Marta en mig d'una emotiva despedida torna cap al cotxe, passeja una estona el "Wifi" i torna a casa.
Lleigeix el diari intim, mira l'album de les fotos una i altra vegada i troba que sembla coneixer l'Isabel de tota la vida.

El dia 14 de Setembre de cada any, va a portar-li un ram de roses blanques a la seva tomba.
　                                          

Viatge a un altre món

Anava passejant pel passeig envoltat de gent sorollosa, de canalla corrent pel mitg, de cotxes fent soroll, de sirenes d'ambulancia, un bullici espantòs, de sobte d'avant meu s'hem obra una escala subterranea per la qual i per curiositat m'endinço, l'olor a humitat era forta, la llum molt febla i el terra com si fes segles que no s'hi hagues passat formaba una fina capa de fang, després d'haver
caminat un centenar de metres per estranys passadisos veig al final la llum del dia.
El passadis dona a unes escales que elles a la vegada donen a una rambla, sembla la rambla de la quietut, la gent passeja quasi en silenci i es parla en veu baixa, els nens caminen junt amb els pares, els cotxes pot-ser si que fan una mica de soroll. En una plaçeta un grup de nens juguent a bitlles i a cuc i a amagar.
Aprofito per donar un top per aquesta ciutat que em sona una mica estranya per la forma de vestir de la gent, pel tipus de cotxes, i per l'ambient en general, però la pau que desperta sembla no deixar-te marxar. En la mateixa rambla veiem la gent passejar i saludar-se els senyors aixecant-se el capell i les senyores amb un petit gest amb el cap, alguns es paren a parlar, aixo si amb veu
baixa, altres seuen a la gran quantitat de taules de les terrasses dels cafés, algúns els veus sortir i entrar de les esglèsies amb mantellina les senyores i amb el capell a les mans els senyors.
Per les parts laterals de la rambla circulen cotxes, no masses, algúns amb el "chofeur" davant i els senyors al darrera, algun tramvia de dos pisos fent sonar la campaneta i algún cotxe de cavalls amb els cascabells tocant. La gent respecta els semafors per travesar i els pocs vehicles els passos de vianants.
Tothom sembla estar alegre, el somriure es als llavis de la gent, salvat la senyora que demana a la porta de l'esglèsia, sembla la ciutat de l'alegria i la cordialitat, es respira educació i respecte els uns per els altres per tot arreu.
Després de passar-me unes hores veient aquesta delicia de ciutat on ja m'hauria quedat, em dirigeixo de nou a les escales on penso que em portarán de nou a la meva realitat, al començament d'aquestes m'espera un jove molt ben clenxat i polit i en regala un llibre, m'el miro per sobre: Promptuari d'Urbanitat, any 1933.

Les Tisores i el pànic...

LES TISORES I EL PÀNIC.....

Estic acabant de cosir un vestit molt elegant, un vestit que m'ha portat molta feina en acabar-lo, quan de sobte unes tisores començen a descosir com a bojes tot el vestit, totes les costures, les cremalleres, botons, punys, manigues, tot el que he anat cosint al llarg de varis dies, el pànic s'apodera de mi, no pot ser !!! em torno boja !!! maleïdes tisores d'on heu sortit ? perquè m'ho esteu fent ? 
Tot d'una i un cop tot descosit en un gir em punxen........de cop em desperto, m'havia adormit i jo mateixa m'he punxat amb l'agulla en que estic cosint les últimes puntades, el vestit está acabat i intacte ha quedat precios, menys mal que sols ha sigut un petit somni !!!!!!!!!

Dia de Tots Sants

DIA DE TOTS SANTS.

Avui dia de Tots Sants es un dia per anar a fer visita quasi obligatoria als cementiris, uns dies avans els familiars i amics van arreglar i netejar les tombes, van a possar tota mena de flors, van transformar el color gris dels cementiris en multitut de colors.

Avui es dia d'anar-hi a passejar, a fer la visita, com es diu habitualment. La gent es posen sovint les millors gal.les i s'hi troven families senceres que habitualment si no es per festes senyalades ni es veuen. La gent passeja, es saluda, parlen i fan de tot menys enrecordar-sen d'aquells pobres que alli jeuent peus enfora desde fá poc o molt però que s'hi quedarán per temps infinit.
Gent que no tenen res més que fer que escoltar les converses dels que s'acosten, algúns els que estan sota terra o en panteóns els hi costa més o no senten rés, els dels ninxos son els que ho tenen millor.

En cementiris d'una antiguetat d'uns 200 anys podem trovar-hi una gran varietat de tombes,  les més antigues al sol son les més abandonades, una creu amb una data i un nom i poc més,  després sempre hi trovem panteóns de gent il.lustre de les viles, els quals solen estar mantinguts permanentment per l'ajuntament ja que per aixo els hi van pagar el monolit corresponent, altres
tombres son fetes per artistes i val la pena visitar-les, en l'apartat dels ninxos i podem trovar una gran varietat, des de el ninxo on sobre el guix que tapa el totxo posa el nom i una data i res més, passant per la del capellá afussellat a la guerra i que volen que tot-hom ho sapiga, fins a la que posa una placa "Pago perpetuo por la Caja de Ahorros y Pensiones de Barcelona", passant pel ninxo mig oblidat per tots i arrivant al ninxo super guarnit amb excés.
Bé tot aixo i que la majoria ja comeixeu son les impresions que he tret avui del cementiri que he visitat. Ara amb una mica de sort algúns no hi tornarán a pensar fins l'any que vé.