RECORDS DE LA MEVA VIDA A MODUS DE MEMÒRIES.
LA MEVA PRIMERA NIT
Érem ja a mitjans de maig i les finestres ja començaven a estar obertes per la bonança del temps, el carrer era silenciós i solament alguna radio d'algun veí es sentia unes cases més lluny, a casa just aviem acabat de sopar, eren quarts de deu del vespre, l'avia Pepa o Pepeta, els meus pares la Montserrat i el Joan i la Maria Teresa que era la germana petita del meu pare i en aquell temps era soltera i sense compromís.
Per fer temps i després veureu el perquè us descriuré la casa que vivíem, encara que els records que en tinc son feble, en primer lloc us diré que està encara avui situada al nº 3 del Carrer de Sta. Maria, just al costat de l'Ajuntament i a tocar de la plaça més castellera del Penedès a Vilafranca del Penedès, capital de la comarca del mateix nom. La casa tenia els baixos i tres pisos mes el terrat, estreta i fonda, en els baixos hi havia situat un saló-barberia que el meu avi havia posat als anys 20 i al morir jove el va continuar sense gaires ganes el meu pare que el seu eren els números i que per això havia estudiat en un prestigiós col·legi molt a la vora de casa i regentat pels Hermanos Maristas, els del pitet, i que crec que encara existeix, havia fet peritatge mercantil, doncs bé en el primer pis hi havia la cuina i el menjador, en el segons les habitacions, en el tercer no ho recordo però possiblement també alguna cambra de mals endreços i el terrat amb el seu galliner i tot. Un terrat des del qual es veia quasi tot Vilafranca i que es podia tocar estirant una mica el braç les torres de la Basílica de Santa Maria, un terrat on vaig començar a jugar i a fer els primers passos, però anem per parts i mai millor dit.
Tornem al menjador, l'avia i la tiéta Tresa recollien la taula, el papa feia el seu cigarret segut en una de les dues butaques que hi havien al menjador i la mamà estava marejada com una sopa ja que estava embarassada de 9 mesos i passada de comptes. La mare va dir me'n vaig a estirar-me al llit que això sembla que no tardarà massa en arribar, aquest això devia ser jo, va anar al lavabo i allar va trencar aigües, a partir d'aquell moment la calma que hi havia es va trencar també com les aigües de la mamà, el pare nerviós pensant a comptar contraccions, l'avia que ja havia fet de llevadora alguna altra vegada a Barcelona ho dominava més i demanava calma que anava per llarg, la tiéta Tresa no sabia que fer així que el pare la va enviar a casa dels tiets el Ramon i l'Àngela, que era la germana de la mare, a buscar-los.
Mentre tant l'avia Pepa feia els preparatius per al part, tovalloles netes i blanques, aigua calenta i el que es deu preparar en aquestos casos i en aquells anys, varen anar passant les hores i les contraccions cada vegada es feien més ràpides, al final l'avia l'hi va dir al pare d'anar a buscar la llevadora, en poca estona i acompanyat pel tiet Ramon ja eren tots tres a casa i allà va començar el "meu" part, la Montserrat la meva mare, hi això ho he sabut al llarg dels anys que hem conviscut, sembre ha sigut una dona molt valenta i com tal aquella nit es va queixar el necessari ni més ni menys, desconec el temps que va durar però sé que al final vaig arribar a sortir, cop al cul per fer-me plorar, trobo que va ser una bona acollida, i cap a sobre els pits de la mare, devia sortir amb gana perquè em vaig amorrar de seguida. Als voltants del llit, rialles, plors de felicitat i ja érem una nova generació d'Estefanell al món, signe i que s'ha demostrat amb el temps que el cognom no s'acabava aquí i que ha continuat dues generacions més.
Com es costum tots et compten si tens tots els dits de les mans i dels peus, si estàs sencer etc. et maregen tant que poden i el que més vols es menjar i dormir, cosa que em va costar ja que vaig néixer amb el son canviat, paro això ho deixaré per una altra ocasió.
Nota personal: A pesar que el relat es real i que jo en sóc el protagonista, els fets pot-ser no varen succeir com es relaten. Vilafranca del Penedès, 16 de Maig de 1954.
A PARTIR DEL DIA SEGÜENT
A partir d'aquell 16 de Maig del 1954 i fins al Novembre del 1956 la vida va transcórrer per a mi a Vilafranca del Penedès, que com diu la dita, molts l'anomenen i no saben on es, crec que vaig tenir una infància feliç, amb la mare i l'avia i suposo que la tiéta Tresa, el pare i la tinte Mercè, la gran, com l'hi deien, ja estaven a Andorra.
El pare venia de tant en tant amb la tiéta Mercè i quant venien era la festa gran. Vaig tenir la sort de tenir les millors joguines de l'època, clar que venien d'Andorra i eren l'enveja de tota la mainada..................... crec que d'aquí en ve una mica de "xuleria" que sempre he tingut.
D'aquestos anys en tinc uns records molt limitats degut a l'edat i pot-ser el que recordo es més pel que m'han explicat que pel que jo recordo.
Però abans us explicaré com era el meu carrer, el carrer on vaig aprendre a caminar i després a córrer, el carrer de Santa Maria, el que va des de la plaça de l'Ajuntament a la Basílica de Santa Maria, on mossèn Tomàs, el rector, em van batejar.
El carrer es estret i les cases quasi totes a la part dreta direcció a Sta.Maria, i en aquella època primer trobàvem El Reno ¿Crec?, casa dels Subirana, el Gas, la Barberia del meu avi, una casa, l' òptic Bru, la rectoria, l'espardenyeria del Paulino i possiblement alguna casa més. A l'altres cantó la majoria del carrer estava ocupat pels murs de l'ajuntament, la funerària, una casa, i els Teixits Solà, possiblement alguna cosa més. El carrer desemboca encara avui a una plaça que dona accés posteriorment a la gran plaça d'entrada a la Basílica de Santa Maria, la catedral de Vilafranca.
Com he dit abans sols recordo anècdotes dels 2 anys i poc que vaig estar a Vilafranca, ja que al Novembre de 1956 ja ens varem traslladar tots i definitivament a Andorra.
A partir d'aquí relataré algunes anècdotes que com he dit van fins als dos anys i poc de la meva vida i son fruit més del que m'han explicat que del mateix record en sí.
ELS "MARINERS" DE LA US NAVY
Una de les que em va passar a l'any 1956, en aquella època i des del 1946 cada any desembarcava a Barcelona la VI flota de la US Navy..., doncs bé aquest "mariners" devien recórrer la part de Catalunya més pròxima o coneguda de Barcelona, així què resulta que varen passar un petit grup de "mariners" per davant de casa meva al carrer de Sta. Maria, de Vilafranca de Penedès amb ànims de visitar el Museu del Vi i/o la Basílica, al passar i estar al carrer amb el meu pare em va dir: digues "Good-Bye" i salude'ls's i així ho vaig fer. Els hi va fer tanta gràcia que es van fotografiar amb mi. Jo tindria uns dos anys i ells eren joves, per tant en algun lloc dels EE. UU. hi deu haver un àlbum d'un "mariner" d'uns 75 anys aprox. amb una foto meva que ningú deu saber qui és!!!!!!!!!!!!! i la veritat m'agradaria conèixer l'autor d'aquella fotografia.
EL DIA QUE LA VIDA M'HAGUES POGUT CANVIAR
Devia ser a mitjans del mes de març del 1956 sobre les 20 hores del vespre. Estàvem a la cuina de casa a Vilafranca del Penedès i s'apropava l'hora de sopar, a la cuina i devien esser la mare i l'avia possiblement. En algun lloc de la mateixa estança hi havia una taula "camilla" amb un braser a sota, el braser s'encenia al mati i aguantava tot el dia.
Jo encara no tenia fets els dos anyets ja que no els feia fins el mes de maig. La meva mare m'estava preparant el sopar ja que un costum que havia tingut sempre amb mi era sopar aviat i a dormir com les gallines.
Doncs bé la mare feia el sopar, segurament l'avia feia ganxet i jo jugava o feia alguna cosa, la mare deixa el plat del sopar sobre un costat de la taula i es gira, l'avia continua fent el que feia i jo que ho veig i com una fletxa corro a buscar el plat, i aquí comença el drama.
Intento agafar el plat, el plat rellisca i caic a sota la taula amb el braser encès o amb restes encara de cendra encesa, les dues mans a dintre, jo plorant, les dues mans surten de dintre del foc, la cara plena de cendra calenta, tant la mare com l'avia intenten netejar-me la cara per mirar de salvar-me els ulls quant veuen que em fregava les meves manetes plenes ja de butllofes i cremades, a la cara tan sols i tenia cendra i res més, el pitjor les mans.
De seguida cridar o anar al metge, cures, embenatge i fins i tot em vaig desmaiar per única vegada a la vida. Puc donar gràcies a Déu que aquell braser estava ja esgotat degut a que feia hores que s'havia encès, avui després de 56 anys encara tinc marques a les mans d'aquelles cremades que haurien pogut canviar la meva vida per sempre més.
Aquell últim any vaig anar a beneir la Palma a Vilafranca i amb les mans embenades, ja sempre més la vaig beneir a Andorra, ja que pocs mesos després el pare ja ens portava definitivament cap al País dels Pirineus.
LA PESSETA DE PAPER I LA BOSSETA DE PATATES
En aquell temps ja havia nascut la meva cosina Dolors, ens portem un any, filla dels oncles Ramon i Àngela, ella germana de la mare, sovint el diumenge mati si el pare era a Vilafranca sortíem a donar un passeig, en aquell moment i penso que igual que ara la rambla era el lloc on es trobaven totes les famílies després e missa els dies festius, la Maria Dolors encara anava en cotxet però jo ja caminava. A les rambles tan sols hi havia dos llocs per anar els nens, a la xurreria o als cavallets del Quique, als cavallets hi anàvem mes aviat per les festes paro a la xurreria a buscar una bosseta de patates d'una pesseta hi anàvem els diumenges, bé hi anava jo
De ben segur que hi havia moltes terrasses per fer el vermut per 4 persones més els nens pot-ser l'economia no ho permetia.
Doncs bé quant la xurreria era a la vista em donaven una pesseta de paper per anar a comprar les esperades patates, jo que sempre he sigut un esverat sortia corrents amb el bitllet als dits "als 4 vents", arribava a la xurreria i si em veien perquè amb dos anys poc alt ets, demanava una pesseta de patates, em donaven les patates i ja reien perquè em demanaven la pesseta i la pesseta havia volat, amb tot això ja arribaven els pares que suposo l'havien vist volar i l'havien recollit.
NOVEMBRE DE 1956, ENS N'ANEM CAP A ANDORRA.
He trobat estos relats molt planers entretinguts i amb gracia.
ResponderEliminar