El passeig

Diariament i desde fa molt anys faig el meu passeig diari, sempre el mateix desde casa fins a la font dels encantats anar i tornar, estiu i hivern sols canvia l'horari, a l'estiu a primera hora de la tarda quant pot-ser la calor apreta més i a l'hiver a última hora del dia al cap vespre sobre tot.
Aquest horaris en mi tenen un sentit, tinc desde fá molts anys una malaltia que els metges psiquiatres de Barcelona anomenent falta d'afectivitat i que consisteix en no tenir ganes de comunicació alguna amb altres sers del teu entorn habitual, salvat lo just i necessari per sobre viure.
Jo he estat notari tota la meva vida, ara i degut a l'edat ja estic en possessió del titol de no excercir, es a dir una jubilació més o menys voluntaria, visco sol desde que vaig enviudar fará cosa de cinc anys, bé sol no del tot amb mi tinc la Cecilia una majordoma que fá mes de 50 anys que está a casa, i desde llavors que faig diariament el mateix cada dia. Al matí tant prompte arriva la tartrana amb el Diario de Barcelona, em poso al dia de les noticies, mols dies em toca l'hora de dinar, perque a pesar que el poble es relativament a prop de Barcelona la tartrana sempre porta retrás, doncs bé dino i just després ara a l'estiu cinc minutets de becaina i a fer el passeig a les quatre en punt.
El recorregut es sempre el mateix com he comentat surto de casa ara a l'estiu amb una temperatura d'uns 35º, capell de palla, camisa i pantaló blancs de llí i espardenyes catalanes, solc portar una petita samarra o motxilla que deu ser de la primera guerra mundial on acostumo a portar-hi entre algunes coses personals, un llibre i una cantimplora metálica amb aigua freca del pou de casa.
Surto de casa, una casa diguem-ne castell o senyorial situada al bell mitg de la plaça de la República, una plaça porxada a l'entrada del poble, per cert que no he esmentat el nom, Sant Guim de Gargolinyes a la provincia de Barcelona, i tampoc us he dit el meu nom, Josep Mª. Manuel de la Jonquera i Prats del Comptal, dels de la Jonquera de tota la vida fill i net de notaris. Doncs continuem l'itinerari un cop sortim de la plaça que segons sembla es la segona més gran de Catalunya, la primera diuen que es la del Mercadal a Balaguer provincia de Lleida, enfilem pel carrer Major, el silenci es quasi sepulcral, sols la radionovela d'alguna veina i els roncs d'algún parroquia que fá la siesta trenquen aquest silenci, al llarg del carrer podem trovar una mica el que es el centre del poble, l'oficina de La Caja de Pensiones y para la Vejez de Barcelona amb Don Francisco com a delegado i el Juanito Alarcón que fá la resta de la feina,la botiga de queviures de la Pepeta, Ultramarinos Josefa Beltran, el forn de pá del Joan, Horno de San Juan, on fan els millors pastissets d'anis de la provincia, la botica es a dir la Farmacia Ldo.Don Ramón Martinez de la Fontana i poca cosa més, perque després ja vé la plaça de l'ajuntament o plaça de l'esglesia segons uns o altres, en realitat s'en diu Plaça del Renaixement, aquesta plaça té dos fronts en un l'esglesia parroquial de Sant Antoni i l'altre enfront, l'ajuntament porxat. En aquesta plaça es solen fer la majoria d'actes de la festa Major que es cel.lebra el 14 d'Octubre.Després ja vé el carrer d'Avall amb unes quantes cases i caminant uns cents metres més trovem la font dels encantats.
Bé aqui faig la primera parada, m'assec al banc de pedra que hi ha just al costat de la font on l'aigua a l'estiu surt freda i a l'hivern molts dies no surt per estar glaçada. Llegeixo durant una bona estona el llibre, omplo la cantimplora amb aigua nova i de retorn a casa.
El cami de retorn es pot-ser diferent del d'anada, la gent ja comença a sortir i les preguntes son inevitables i insuportables, les mateixes cada dia i cada dia les mateixes respostes, no comprenen que un no té cap gana de respondre a preguntes que més que interessar-se son a vegadades per xafarderia, al menys es el que penso, que tal don Josep Mª com va aquesta salut ? don Josep Mª l'hi ha anat bé la passejada? i aixi dia a dia, meny mal que faig una paradeta a cal Joan el del forn per agafar mitja dotzena de pastissets d'anis que junt amb l'aigua fresqueta de la font farán que com cada dia tingui un berenar perfecte.
Demá hi tornarem i será el mateix que avui i que demá, pero mentre Deu vulgui ho anirem fent.