Exili a Balaguer als anys 60

Eren les 9 de la nit tocades feia poc al campanar de Sta.Maria, feia un fret espantos, la boira de la que en diuen gebradora començava a sortir i a pesar que estava al carrer d'Avall sortia per sobre les cases, el carrer era completament buit, vaig trovar un café obert on uns quants parroquians jugavent a cartes i bevien uns brandys, l'ambient era plé de fum, em vaig acostar a la barra i vaig demanar un brandy amb anis, vaig encendre una cigarreta del Carlemany, aqui no s'en troven, a mi me les porten d'estraperlo d'Andorra alguns amics que passen de tant en tant, no m'agrada el brandy però el dolç de l'anis m'el fa passar, em vaig treure el capell, la bufanda i la gabardina, em vaig asseure en un tamburet atrotinat i entre els remors dels homes que jugaven a les cartes, la musica que sortia de la radio, vaig recordar els dies de contrabandista a Andorra, les vegades que pasavem els fardos a l'esquena per els camins de la Rabassa i les corredisses amb la benemerita, no m'havien enxampat mai, després van venir els cotxes i la cosa es va fer més comoda per més complicada i vaig decidir canviar d'aires i marxar del pais, auto exiliar-me, vaig tirar frontera avall amb un vell passaport Andorrá suat i brut de totes les vegades que muntanya amunt i muntanya avall haviem fet el cami plegats, en una vella maleta de fusta i vaig posar les quatre coses que tenia a la fonda del Calones on parava a Andorra, els quatre cuartos els vaig cosir a la roba interior i a peu de carretera fent dit fins que un camioner de fusta em va deixar a la fabrica de fusta que hi ha aqui. Veig al rellotge "Cristal Watch" que em vaig comprar a cal Bartumeu que já son cuarts d'onze, com passa el temps, m'engolleuixo el que em queda a la copa, pago, m'anadono que quedem el cambrer apoiat sobrer el taulell i jó.
Em tapo fins al nas, surto al carrer, el fred encara es més gélit que avans, tiro cap a la plaça de Mercadal, miro cap a a cada uns dels quatre cantons,tot buit sols la poca llum de les faroles, agafo el carrer del Miracle i cap a casa, un primer pis petit sense comoditats pero suficient per un home sol i que no vol companya.
L'Endemá al mati em vaig aixecar com cada dia de l'any i desde sempre de bon mati, acavaben de tocar les 7 al campanar de Sta.Maria, era fosc i negre, m'aixeco a aquesta hora perque ara a l'hivern el fred ja no et deixa dormir i a l'estiu la llum ja entra per tot arreu i no tens ganes d'estar al llit, vaig encendre la cuina economica o sia de llenya per escalfar la cuina menjador que tenia, vaig posar una olla amb aigua a escalfar per rentarme una mica i em vaig assentar embolcat amb la manta a la vella butaca a esperar que l'aigula fos calenta.
Un cop passat per el diminut bany, un lavabo, un w.c i un petit plat de dutxa sense dutxa, en vaig vestir amb la roba més neta que tenia, a l'hivern rentar roba era tota una aventura, l'estenies mollada i la trovaves gelada que s'et trencava als dits, la sol.lució penjar-la a la petita cuina menjador i amb l'escalfor de la cuina s'anava assecant encara que també agafaba olor a fum, cosa que es considerava el més normal del món.
Un cop arreglat amb roba interior empalfada, camisa neta, armilla i tratjo de pana i la jaqueta amb coll de pell que l'hi vaig comprar a un francés a la fira d'Andorra i que em va jurar que era d'un soldat alemany, menys mal que no porta cap insignia per enlloc pero tapa de veritat em dirigeixo a esmorzar a Cal Pepito, un dels pocs llocs en que es menja bé a la plaça del Mercadal i a més ho tinc a dues passes de casa.
El fred al carrer es fá sentir , la boira gebradora de la nit ha deixat senyals i tot está blanc com si hagues nevat, avui m'he posat les botes de soldat amb els mitjons de "pure laine" que vaig comprar en un viatge a Aix-Les-Termes no gaire lluny d'Andorra, sols entrar a Cal Pepito ja notes l'escalforeta de l'estufa que tenen al mitg del café, em trec la jaqueta i la gorra i m'assec a una taula amb dos homes coneguts més, ells pagesos que en dies de mal temps no van al cultiu ja que la gebrada no els permet regirar la terra.
Son just les 9 del matí tornen a tocar les campanes de Sta.Maria, toquen sempre dia i nit, si estas atent no cal dur rellotge. Demano l'esmorzar avui el faré de cada dia unes llesques de pá de pagés del forn del costat i una llangonissa de la casa amb un gerra de ví del priorat de cal Vilarasau, altres dies faig esmorzar de forquilla i que consisteix en qualsevol dels plats el.laborats que fá la mestressa.
Aixi vaig tirant fins a quarts d'una entre got de vi, algún "carajillo", llegir si hi ha algún diari del dia que sigui, fer la xarrada amb els companys de taula i poca cosa més.
Es hora de tornar al cau, em poso el tabardo que em va vendre el francés a la fira d'Andorra a l'Octubre va fer tres anys en poso la gorra, pago a la mestressa i surto cap al carrer, la temperatura encara no ha pujat ni un grau, continua com de bon mati tot blanc, just a l'altre cantó de la plaça una pagesa vent quatre coses morta de fret, trevesso la plaça Mercadal, al mig en paro un moment davant del monument "als caidos" i penso que jo no soc i no he sigut mai de cap bando, donc vinc no ni ha de bandos, si ni ha algun son els bons i els dolents com a les pel.licules de John Wayne i tots som amics.
Camino el troç del carrer del Miracle, em torno a parar un moment davant de la porta oberta de l'esglesia fosca i amb tant sols unes febles espelmes prop de l'altar i continuo a casa, arrivo a la cuina menjador encara es conserva una d'escalfor de la llenya que he posat al mati, en poso més i aixo em fá recordar que en tinc de fer portar uns quants kilos de més, em trec el tabardo i l'americana i de sota l'armilla l'Astra del 9 curt que sempre he portat a sobre desde fá anys, pot-ser les bales seiguin caducades, a Andorra de tant en tant anavem a tirar un parell de carregadors a la muntanya, alli no ens "sentia" ningú pero aqui es perillos, pero es per la meva seguretat, tots els que em "treballat" en el tabac i altres coses encara que no ens hagin agafat mai la Guardia Civil ens té fitxats d'una manera ú altra i en qualsevol moment per molt discretament que visquis i que ningu sapiga qui ets et poden descobrir i portar-te directament a Lleida i aplicar-tequalsevol llei , la de fugas, la de vagos y maleantes o la que els hi pasi pel cap, "semos mala gente no té pues fiar nunca de uno de nusotro" em deia un Sargento amic de la Seu d'Urgell entre got i got de ginebra de contrabando clar !!!!.
Bé aixo es el que es per ara la meva vida al exili, viure discretament, vigilar sempre l'esquena i si un dia puc, tornar a casa i perque no montar un negoci a l'engrós !!!!!